Una de les preguntes més habituals que ens fan els usuaris del Cim d’Àligues sol ser si les aus se’n van.
Com ens ho fem perquè les aus no se’n vagin?
La resposta és que no solen marxar i el motiu és justament perquè no els fa falta. Les rapinyaires són animals molt territorials; s’estableixen en llocs segurs en mig de la natura, on trobin menjar sense dificultats i on no se sentin amenaçats per perills i depredadors. Al Cim d’Àligues intentem imitar tot allò que a les aus els agrada trobar a la natura. Els donem protecció, seguretat i aliment. Ens assegurem de fer que el lloc els resulti agradable i per aquest motiu no tenen cap necessitat de marxar del nostre espai natural.
Així mateix, cal dir que els nostres ocells han nascut tots en captivitat (al mateix centre o en centres similars) i molt possiblement no es sabrien adaptar a la natura salvatge. El risc de que els cacés un depredador abans de que aprenguessin a sobreviure per ells sols és molt elevat.
No obstant, sempre passen coses que s’escapen al nostre control. Alguna vegada, durant la sessió del vol, pot passar a prop algun rapinyaire salvatge, alguna avioneta, o hi pot haver un cop de vent. Sempre es pot donar el cas que un incident inesperat espanti als nostres ocells i es vegin empesos a marxar.
Què fem aleshores?
El primer que s’ha de fer és esperar. Normalment són ocells que han conegut molt l’entorn: abans de sortir a volar amb el public han passat temps sobrevolant la zona, i acostumen a tornar per ells mateixos.
També pot ser, però, que l’au no sàpiguen tornar. Es pot donar el cas de que per por, o perquè les condicions ho dificulten, l’ocell no sàpiga tornar. Si això passa el que fem és sortir a buscar-los nosaltres mateixos.
Per norma general s’acostuma a posar un emissor als ocells. Aquest ens proporciona una senyal al apropar-nos-hi i d’aquesta manera ens és més fàcil localitzar-los. En el cas de que aquest emissor no hi sigui la situació és més complicada, tot i això, generalment els acabem trobant. Fora del nostre centre les aus se senten insegures, és per aquesta raó que al veure’ns ens reconeixen, i solen venir al nostre puny perquè les tornem a casa.
Àliga marcenca,
esperant que la
recollissim al Racó del
bosc (Bigues i Riells)
“Mai ha passat que no l’hagueu trobat?” Sí, és cert que no totes les històries s’han resolt al mateix dia. Hi ha hagut vegades en que s’ha tardat més dies o mesos a localitzar l’ocell malgrat l’emissor. Es pot donar el cas de que l’emissor quedi en llocs de bosc inaccessibles per nosaltres, que la senyal desaparegui o que l’ocell estigui tant espantat que no ens reconeix-hi quan ens hi acostem. En aquests casos la única opció que ens queda és esperar.
Tenim anècdotes de tot tipus!
El duc nival pollet, un dia de ràfegues fortes de vent, va ser arrossegat i es va espantar molt. Va estar dos dies per sota del bosc del Cim, en zones molt poc accessibles per poder-nos-hi acostar.
Duc naval
Una àliga d’estepa, en un molt bon dia per volar, es va allunyar tant que va passar la frontera. Després d’algunes setmanes sense tenir cap noticia d’ella, els companys de Puy Fou (Nantes) ens van avisar que estava en un centre de recuperació del sud de França.
Àliga d’estepa
Un milà pollet, en una sessió d’entrenament, es va espantar i va marxar. L’emissor va deixar de donar senyal la mateixa tarda i en varem perdre el rastre per complet. Sis mesos més tard, un centre de recuperació de Soria (Castella i Lleó) el va trobar en un abocador. El van rescatar i ens el van tornar.
Milà
Tot i això, si que en alguna ocasió no hem pogut trobar l’ocell, però per sort han estat molt poques vegades en molt temps. La majoria dels casos en que una au marxa tenen un final feliç i formen un nou capítol divertit a les anècdotes del Cim d’Àligues.