Gran duc

Distribució
Distribuït per Europa, Àsia i Àfrica. A Amèrica existeix una espècie molt propera que és el Duc de Virgínia (Bubo virginianus) present en el nord i sud d’Amèrica excepte a la zona més nòrdica de Canadà i Alaska.
També el trobem per tot el territori, però aquí és més escàs en ambients d’alta muntanya. És absent a la depressió de l’Ebre i a les Balears.

Hàbitat
Des de boscos de coníferes a deserts. Més pròpia de prats i petites masses boscoses, i de masses forestals amb presència de clarianes.

Característiques
La més grossa de les rapinyaires nocturnes. Tot i que només fa 75cm de longitud, el més espectacular és la seva envergadura i uns ulls grossos i ataronjats.
Les àligues i el gran duc són a dalt de tot de la cadena tròfica. Són els super predadors. Són competència directa pel menjar. No dubtaran a atacar-se si un o l’altre invadeix el territori.
Els nocturns no construeixen nius. En aquest cas nia preferentment a terra a gran alçada, en cingleres i penya-segats. No sol ocupar el mateix niu dos anys consecutius. Solen pondre uns 4 ous, però depen molt de la disponibilitat de preses del moment.
Molt territorials, delimiten el seu territori amb cants molt greus que s’arriben a sentir a 4Km de distància. La seva activitat bucal és màxima 6 setmanes abans de la posta (de novembre a gener). Els ducs comencen amb el zel molt aviat, a l’inici de l’hivern.
Aproximadament el 80% dels exemplars no arriben al primer any de vida. Els que superen aquesta fase crítica, poden sobreviure fins als 20 anys. En captivitat s’han donat casos d’exemplars que han arribat als 60 anys.

Alimentació
La presa preferida són els conills i les llebres. Poden caçar altres carnívors com la fagina, i per tant també, altres rapinyaires més petites com aligots, falcons, astors, xoriguers. De fet capturen qualsevol animal de la grandària d’un talp, eriçons, granotes, peixos… fins a preses molt més grosses. Per exemple existeix la cita d’una captura d’un jove cérvol d’uns 13 quilos.

Estat de conservació en l’àmbit estatal i autonòmic
El perill natural més gran pels polls de duc són els atacs per corbs i guineus.
A l’estat espanyol està catalogat com a preocupació menor (LC)
A Catalunya ha millorat la seva situació, i es creu que ja no està proper a l’amenaça. Tot i que com totes les rapinyaires autòctones, està protegida.