Accipiter gentilis

Activitat: Diürna
Pes aprox. mascle: 815g
Pes aprox. femella: 1,5Kg
Envergadura: 89 – 122 cm
Hàbitat: Bosc, sobretot quan és de tipus muntanyenc.
Aliments: Animals mitjans, com ocells i conills.
Amenaces: Humans.

Area de distribució:

accipiter-gentilis_area

Estat de conservació: Preocupació menor

estat_LC

Identificació:
Rapinyaire diürna de mida mitjana. Amb una envergadura d’uns 110 cm. i una longitud d’uns 52 cm. Ales arrodonides i cua llarga. Dors marró grisenc, pit i ventre amb ratlles transversals. En els joves, el color és marró amb taques verticals.

Distribució
A l’estiu viuen al nord d’Europa i d’Àsia, i a la tardor baixen cap al sud i a l’Àfrica del nord. També habita les regions temperades de Nord-amèrica. Estès per tot el territori català durant tot l’any. No present a les illes Balears.

Hàbitat
Molt forestal.

Característiques
Ocell molt discret, força difícil de veure, inclús molt més que el seu parent més petit: l’esparver (Accipiter nisus).
Mida mitjana, similar a un aligot. El seu cos és similar al d’un falcó, tot i que està emparentat amb les àligues (F.accipitridae) per la forma del cap i bec, dits més aviat curts, i urpes molt fortes que utilitzen per matar a la seva presa exercint pressió (a diferència dels autèntics falcons que desnuquen a les seves preses amb el bec). Les característiques facials més evidents que el diferencia dels falcons, són les taques blanques per sobre dels ulls, una cella molt marcada i el color de l’iris groc o taronja (en falcons els ulls són negres).
És un formidable caçador de bosc, ales amples i curtes i cua llarga que un cop localitzada la presa la persegueix a gran velocitat i destresa, amb vols curts però plens de sobresalts i emocions: des de sota si es tracta d’un ocell o bé en vols molt rasants si és un petit mamífer.
La femella és molt més grossa que el mascle. Nidifica en arbres, construeix grans nius o aprofita vells nius de còrvids o d’aligots.

Alimentació
Petits i mitjans mamífers, però és un gran caçador aeri. Les preses preferides són els ocells, sobretot els tudons.

Estat de conservació en l’àmbit estatal i autonòmic
La seva amenaça ve donada per la destrucció dels boscos dels quals depenen les seves preses. Aquesta va ser una de les causes de desaparició al Regne Unit. Actualment ja ha tornat a aquest país a causa de reintroduccions.
A Espanya catalogat com a preocupació menor (LC).
A Catalunya catalogat com a proper a l’amenaça (NT).

Curiositats
És la rapinyaire més ràpida i amb més maniobrabilitat dins del bosc, després de l’esparver (Accipiter nisus).
Rapinyaire molt utilitzada en falconeria. Un astor pot caçar tota una jornada, en qualsevol tipus de terreny, capturant igual de bé el pèl que la ploma.
Va ser a cavall de l’expansió islàmica pel sud i pels germànics pel nord com l’art de la falconeria va arribar a Espanya entre els segles IX I X. Primer, però, es va parlar de “AZORERAS” perquè la primera falconeria que es va practicar a Espanya va ser al nord, terres cantàbriques i asturianes, portada pels visigots (poble germànic). Era la caça de BAIX VOL: terres cobertes de bosc que no es prestaven per practicar L’ALT VOL (amb falcons). Aquests pobles també desconeixien l’ús del CAPUTXÓ, imprescindible pel maneig adequat dels falcons (el caputxó no es va conèixer fins al segle XIII).