Milà negre

Distribució
Viu al centre i al sud d’Euràsia, a tot Àfrica (llevat del Sàhara) i en una gran part d’Austràlia.
Freqüent a la Catalunya continental com a migrador estival, tot i que alguns exemplars ja es comporten com a residents, i passa en migració per les Illes Balears.

Hàbitat
Com el seu nom científic indica són bons migradors, que van i vénen de l’Àfrica tropical. Lligat a boscos de ribera. Llocs humits, prop de llacs, embassaments i rius.

Característiques
Són de la família de les àligues, però els diferencia de la resta la cua forcada, en forma de V.
Un dels rapinyaires més gregaris, junt amb els voltors.
La tècnica de cacera dels milans és en vol baix (10-60 metres) sobre terreny obert. Els milans tenen una relació de pes específic i superfície alar que els permet volar en qualsevol situació de vent: gràcies a unes llargues ales i baix pes corporal poden aprofitar els suaus corrents ascendents que es produeixen en el terreny, és a dir, vents de vessant i suaus tèrmiques. El pes corporal dividit per superfície alar dóna el que es diu càrrega alar, que en el milà és de 3kg./m2. El límit de càrrega perquè un ocell pugui volar s’estima en uns 25 kg/m2.

Alimentació
S’alimenta de diferents espècies de peixos, segons el lloc i l’abundància. També pot caçar ocells joves (gavines, ànecs, gallinàcies…). En zones més seques, també caça ratolins, llebres joves, i fins i tot, freqüenta abocadors: molt carronyer. També se’ls dóna bé, agafar insectes en vol o tot caminant.

Estat de conservació en l’àmbit estatal i autonòmic
Sensible a contaminants i verins.
Espècie protegida, en aument a Catalunya. A l’estat espanyol, proper a l’amenaça (NT).