Aufrany comú

Distribució
Habiten a la península Ibèrica, Àfrica i el sud-oest d’Àsia fins a l’Índia.
A Espanya, l’aufrany és normalment un visitant estival, marxen a la tardor i tornen amb el bon temps per reproduir-se. Hi ha poblacions sedentàries a Mallorca, Menorca, Lanzarote i Fuerteventura.

Hàbitat
A Catalunya és més regular a la zona continental de Lleida i a les serres prepirinenques i pirinenques occidentals, on nidifica regularment.
Actualment trobem parelles nidificants als Ports de Beseit (on hi havia desaparegut) i també a comarques de la Catalunya central: Osona (1ª parella nidificant al 1992), Berguedà, Garrotxa, Ripollès, Bages i Anoia. Més recentment, a la primavera del 2011 es va detectar una parella nidificant en el terme de Mura al P.N. Sant Llorenç del Munt i l’Obac. L’any 2012 es va constatar una nova parella que va pondre 2 ous donant lloc a dos pollets.

Característiques
El més petit dels carronyers europeus.
La cara amb una pigmentació tan groga, està relacionada amb la ingesta d’ous. Curiosament els seus ulls són molt vermells, i les plomes del seu cap estan molt despentinades. Tot plegat li dóna un aspecte molt simpàtic.
El seu bec és llarg i prim que li permet escurar les restes de menjar que queden entre vèrtebres i costelles, ja que ell sol ser l’últim a menjar.
Carronyer força solitari. En vol, té una silueta molt característica, amb la cua en forma de falca.
Els joves són marrons amb la cara grisa. El plomatge d’adult no l’assoleixen fins als 3 anys. Necessiten terrenys espadats, cingles i penya-segats, encara que siguin de poca alçada. És important, però, que tinguin alguna cova on construir el seu niu.

Alimentació
A part d’alimentar-se de restes d’animals morts, complementa la dieta amb insectes i petits animals així com tot tipus de deixalles. També li agraden molt els ous.

Estat de conservació en l’àmbit estatal i autonòmic
L’ús intensiu de pesticides pot reduir la posta a un sol ou com ha passat a diverses zones de la península Ibèrica on actualment es troba en regressió.
Encara que no en gran nombre, s’està produint una recuperació de la seva antiga àrea de distribució.
Tant a Espanya com a Catalunya és una espècie amenaçada, segons la UICN catalogada com en perill (EN).A les illes Canàries hi ha una subespècie endèmica, allà l’anomenen guirre (N.percnopterus majorensis). Gairebé restringida a l’illa de Fuerteventura. En aquest cas, per ser un endemisme, la seva situació és més greu. Està catalogat amb la màxima protecció, en perill crític (CR).